WIS(H)KEY - Entrevista 07/2016

Avui us presento l'entrevista que vaig tenir l'oportunitat de fer als catalans WIS(H)KEY, uns benparits que porten anys en això del metall, que conec des de fa temps i que sempre m'ha agradat això que fan. La cita va tenir lloc al festival de CanMercader, ara fa uns dies ja, aquest mateix juliol. Malauradament, el grup abaixa el teló aquest 30 de juliol a l'Esplurock, a Esplugues de Llobregat amb Gigatron amb qui ja han tocat en alguna altra ocasió.

És una notícia molt trista per mi com a fan de la vostra música això de què hàgiu decidit aturar l'activitat (de moment espero) com a banda. Però per qui no us conegui, Wis(h)key són Ori (veu) Marcos (bateria) Charco (baix) i Ruben i Isma (guitarres), a què sona el que feu? Ens vam conèixer d'estar a altres bandes i compartir escenari, portàvem molt temps tocant metall amb bandes de metall com Phragma, Shockcode o Nythro, llavors l'Ori i el Jose van començar el projecte de Wis(h)key gravant uns temes que serien el primer disc. Un disc molt rockero amb algun toc de stoner, llavors va ser quan es va incorporar la resta del grup per formar la banda i poder fer concerts i coses noves. De mica en mica vam anar endurint l'estil fins a portar la música a un terreny més thrashero i decantar la balança del rock al metall.

Cançons plenes de brutalitat i mala òstia, que us inspira? De què parlen? El pes d'això recau sobre el poeta de la banda que és l'Ori, els temes parlen de models russes (tots riuen) no, no. El segon disc (Manifesto of new Standards) te molts dobles sentits, metàfores i encobertament tracta la realitat social que hem viscut i estem vivint amb la crisi però sense fer lletres punkis. El tema insígnia del disc seria Useless Days llavors... Sí! Parla de com es tracten les persones avui dia, com si fossin "de usar y tirar". L'últim EP (Violent Chapter) parla de l'Edat Mitjana, la pesta bubònica... Cada disc agafa la inspiració del moment i no segueix ben bé un fil conductor ni tenen una temàtica definida.

A principis d'any traieu un tema, Mad Dog. Forma part d'alguna cosa més o com vau decidir treure'l en aquest moment? Mad Dog bàsicament és un riff que tenia un tema del primer disc que molava molt però com tot plegat era molt rock'n'roll va passar desapercebut i un dia l'Ori li va donar el rampell i va dir que estaria bé agafar aquest riff i transformar-lo, fent que sonés més com la música que estàvem fent aquests últims anys com a Wis(h)key, més´thrasher, més com sonem en directe. Tenia una estructura molt senzilla que no ens va costar adaptar i un cop acabat, teníem un tema curt i directe acollonant per interpretar en viu. No teníem pensat gravar cap altre disc i teníem alguns temes al tinter vam decidir gravar i penjar-ho a les xarxes socials. Com tenim estudi no quedem limitats a l'hora de gravar i és un tema que es troba al nostre setlist quan toquem en directe, el vam gravar per deixar reflectida la feina, també vam fer videoclip, així donàvem una mica de moviment i visibilitat a la banda i qui volgués s'ho podria baixar, mirar el vídeo, descarregar el disc, el que sigui.

Què en penseu de les xarxes socials com Facebook, Twitter, Bandcamp... Hi ha molta trampa a les xarxes socials, en el moment en què t'ofereixen pagar per tenir visibilitat comporta tenir visites i likes que són falsos, acabes amb cinc mil likes de Corea que no han escoltat cap tema teu i no li donen sortida a la teva música, no en parlen, no recomanen, no compren cap disc. I el Bandcamp és una eina que està molt bé, una plataforma per la música on pots personalitzar la pagina al teu gust, penjar-hi la teva música o escoltar la dels altres, pots posar-hi preu i gestionar les vendes des de la pàgina però avui en dia... Tal com està internet, piratejar-ho tot es molt senzill, poses el link a un programa i tens discografies senceres amb un click, així que creiem que com a exposició està molt bé però no creiem que funcioni com a negoci. Tot acaba sent una eina de promoció però que, al estar tot tan copat, el repte està en què et trobin entre tant soroll. Ara! Preferim això al que hi havia abans on només els grups de discogràfiques tenien repercussió, les xarxes han donat molta visibilitat a gent que no hauria tingut l'oportunitat de fer arribar la seva música als altres. De fet, nosaltres quan vam començar, aquí no ens fotien ni puto cas, però rebíem molts missatges dels EE.UU. de gent i emissores per fer-nos entrevistes o punxar el nostre primer disc a la radio, ens van oferir també fer algun concert però, per temes de disponibilitat i rendibilitat no va ser possible, però bueno, això és algo impensable fa uns anys on només et sentien tocar a la teva ciutat o només et coneixien els teus 4 col·legues. Us han ofert tocar fora alguna altra vegada? Si, fa uns dos anys ens van dir de tocar a Noruega a un festival però passa el mateix que amb els EE.UU., no ho pots conciliar amb la vida laboral, valores el que paguen amb les despeses, desplaçament, allotjament i veus que no pots fer-ho, tenim família, una edat... (riuen).

Què teniu pensat fer un cop acabada l'aventura de Wis(h)key, teniu algun projecte nou o alguna cosa que ens pugueu avançar? Doncs el Marcos i l'Ori estan arrancant un nou projecte que es diu Keloidrop, d'estil grunge, molt norantero que per cert, tenim coses pujades al Bandcamp. Estem començant els assajos i ja veurem com tira endavant i el Charco també te alguna coseta entre mans, encara està per veure però la intenció és continuar fent música.

Aquí acaba l'entrevista, aquí acaba Wis(h)key. No puc fer altra cosa que agrair-vos que decidíssiu emprendre aquest viatge deixant-nos tants bons concerts, tan bons records i un pilot de temes per rebentar les finestres de casa i del cotxe allà on vagi. A estat un plaer com sempre. Ens veiem a Esplugues per gaudir de l'ultim concert.

ESPLUROCK FEST 2016 / Xè Aniversari - 30/07/2016

Alguna cosa es mou a Esplugues de Llobregat aquests dies. Encara que el mercuri no deixi de pujar, prepara la teva samarreta negra, la canellera de cuir i preparat per una onada de rock. Com un llamp s'apropa l'Esplurock. Aquest any es celebra la desena edició d'aquest festival i per fer que sigui una vetllada de luxe s'han invocat els poders de 5 bandes plenes de rock i canya que faran tremolar tot el Llobregat.

La nit comença a les 20:00h amb el Punxadiscs Ultramort Kids per atraure els perduts al punt de trobada on posarem cames enlaire tot Esplugues. A més a més, entre concert i concert serà l'encarregat d'amenitzar l'espera.

Güibols arrencarà els concerts amb versions de rock i metall, faran un repàs dels clàssics que ens han fet ballar ara i sempre. No hi ha res millor que començar amb temes que tots coneixem per anar escalfant la veu i el cos.

Hi ha hagut un canvi al cartell, Trasteando han caigut, en lloc seu tindrem Malos Tragos que ens transportaran a Hipsterland, la seva música plena d'energia i actitut farà que les ulleres de pasta i les barbes pentinades fugin cames ajudeu-me buscant un brunch on un lloc més tranquil on serveixin copetes de cava, nosaltres gaudirem del que ens tenen preparat, ganes de punk rock?

Al Esplurock trobareu una barra amb preus populars on apagar la vostra sed, per apagar les ganes de llenya acudiu a l'escenari on el punk cru i malcarat de Kancer de Sida t'atraparà amb cançons com Cristal Gratuito o Colegas on el pogo està servit esperant que els més punkis d'Esplugues es deixin les botes.

Si el punk és massa suau per tu, t'interessarà saber que Wis(h)key arriba a la ciutat. Us desmuntaran a base de groove stoner southern metal sortit de l'infern. Es tracta d'un dia molt especial, ja que serà l'ultima oportunitat de poder veure aquestes bèsties en directe, la banda oferirà el seu ultim concert a l'Esplurock així que esperem veure-us a tots donant-ho tot!

I per acabar la nit, els deus del metall, directes des de la comunitat Violenciana (California), sobre el llom d'un tiranosaure vénen escoltats per un exèrcit de harleys els inimitables Gigatron. Disposeu-vos a instaurar la Metalocracia del Llobregat perquè després de tanta destrucció haurem de reconstruir la civilització de 0. Power, death, heavy, chandal metal, inventors de tots els estils més brutals i variants del rock. Una oportunitat d'or per esmolar les destrals i gaudir de l'humor més heavy que escoltareu mai.

Per més informació entreu a l'enllaç oficial del facebook aquí.

Que us sembla? Us ho perdreu?

RIPOLLET ROCK 2016 XXIV EDICIÓ - 26/08/2016

Un año más, se vivirá una noche llena de metal en Ripollet en el Parc dels Pinetons. El Ripollet Rock de este año nos tiene preparadas cinco bandas increíbles, como siempre, se ha hecho un esfuerzo por parte de la organización de complementar las actuaciones nacionales con bandas de gran nivel internacional.

Blaze Out nos presentara su último disco y segundo album Blacklash, con el que estan cosechando muy buenas críticas y para todos aquellos que no los hayáis visto en directo, os sorprenderá la energía con la que salen estos jovenes barceloneses al ruedo, heavy metal con pinzeladas de groove y thrash.

Estarán con el hard rock por bandera los tambien catalanes Tabü, girando sin tregua desde que publicaran su ultimo trabajo Destino. Con un sonido muy limpio y unas composiciones muy melódicas que harán bailar cantar y saltar a todo el publico,  Si os gusta el rock no podeis perderos su show.

Lords of Black, una banda de reciente formación (2014) capitaneada por la voz del chileno Ronnie Romero y las guitarras de Tony Hernando nos arrollarán con un heavy metal vertiginoso que no hace más que ganar adeptos cada dia, debotos de sus solos de guitarra y riffs compuestos con maestría, y la nitidez con la que trasladan la musica hecha en estudio a los escenarios sin desmerecer una sola nota, una de las bandas que esta dando de que hablar con la incorporación de Ronnie a las filas de Ritchie Blackmore.

Desde Tunez nos llega Myrath, con una propuesta de metal progresivo oriental que no dejará a nadie indiferente. Mezclando ritmos de raíces arábigas con contundentes riffs metálicos y una amplia variedad de registros vocales y sonidos sintéticos. Desde RockTalk estamos seguros que serán todo un descubrimiento para todos aquellos que asistan a su actuación.

Encabezando el cartel de este año se encuentran los griegos Firewind. Liderados por el reconocido guitarrista Gus G. y con muchas ganas de ver en acción al que fue cantante de Metalium (banda ya disuelta en 2011), Henning Base. Aun que la formación del grupo a ido variando a lo largo de los años, ocho discos grabados en estudio desde 2002 avalan la trayectoria de un grupo que promete dejar el nivel de la noche en la cima a base de power metal, rápido y directo a las cervicales.

Para más información, aquí teneis la pagina oficial y el evento en facebook.

¿Te lo vas a perder? Nosotros no.

CRÒNICA Can Mercader Festival '16 - 09/07/2016

Parc Can Mercder - Cornellà de Llobregat - 09/07/2016

El 9 de julio tuvo lugar la cita anual del rock en el parque de Can Mercader en Cornellà de Llobregat. Un día lleno de rock para toda la familia de la mano de La Factoria Musical. Más de mil personas se aglomeraron en el estanque del parque franqueado por dos escenarios a lo largo del día, y es que la ocasión bien se lo merecía. Después de 15 años de festival, la nueva dirección apostó el año pasado por subir el nivel y montar un segundo escenario, viendo el éxito que tuvo la nueva propuesta decidieron mantener el nuevo enfoque y elevar el parque de Can Mercader al Olimpo de los festivales de verano catalanes.

Después de presentar el festival se introducía al primer grupo, Scandal Jackson. Rompieron el hielo, un sol en lo más alto recluía a la gente en las zonas de sombra alrededor del lugar, pero eso no fue problema para el grupo que se disponía a ofrecer un concierto fresco y lleno de energía, me gustó muchísimo como Nicky, el cantante, le daba a las maracas o se les iba la castaña con un theremin de fondo. Punk rock bailable, mucho dinamismo y puro ritmo huyendo de la brevedad y llana sencillez intrínseca del punk pero con toda su garra mezclado con todo lo bueno del rock. La tarde empezaba bien.

Era la hora de Streamer, heavy metal clásico, rifs rápidos y pegadizos, una puesta en escena con mucha adrenalina y mucha actitud. Una escenografía muy cuidada llena de detalles, cruces negras que salían por el frontal con sogas colgando de ellas, banderas del grupo, tienen todo lo que una banda de heavy necesita, buena música y espectáculo del bueno (nos dieron a conocer su mascota, portada de su nuevo Ep Broken Dreams). Tenían al publico encantado, a punto de caramelo cuando nos iban a presentar un nuevo tema, su concierto llegaba a su fin, se nos paso a todos volando y desgraciadamente no había tiempo para más pues los horarios eran muy ajustados, quizás la próxima vez!

Tuvimos bautismo de fuego, Combustion, un grupo con músicos experimentados pero de formación muy reciente (el batería hace apenas un mes y medio que se les a unido) se estrenaban ese día con un setlist de unos pocos temas propios y algún tributo, pero que resolvieron la incógnita al publico y conocidos que se acercaron a ver que tipo de show podían ofrecernos. Dejaron claro de lo que son capaces con apenas unos meses de ensayo. ¿El resultado? Heavy rock con un chorro de voz sorprendente y unas bases ritmicas de guitarras a toda pastilla que nos hicieron sacudir la cabeza y corear algún estribillo. La gente quedo encantada y con ganas de más.

Y más fue lo que Wis(h)key les dio. Más decibelios, más gritos, más velocidad. Los de Barcelona lo dan todo cada vez que suben al escenario dispuestos a fracturar las cervicales de todos los presentes con una mezcla de stoner, grunge y muy mala ostia. Iban escupiendo los temas uno detrás de otro, sin descanso, sin dejar que el publico se apagara en ningún momento pues son capaces de encender el pecho y cargarle las pilas a todo aquel que los escuche, bueno, a todo aquel que pueda soportar en su cerebro tanta distorsión y los gritos desgarradores de Ori. Dieron un pequeño repaso por toda su discografía, des de mi favorita Useless Days, pasando por Dance Macabre y el remake de Mad Dog que presentaron a principios de año, un temazo lleno de furia con el que acribillar a todo ser viviente hasta volverse loco. Lo coparon. Para mi un claro ejemplo de porque hay que ir a ver bandas en directo.

Huckelberry Finn nos ofrecieron ROCK en mayúsculas, recordándome en algún momento el hard rock que hacían los Led Zeppelin a finales de los 70 con increíbles y cristalinos solos de guitarra. Pudimos escuchar algunos temas de su nuevo disco "Pain For Pleasure" como Libertine Bitch o la canción que le da nombre al álbum, caña y mas caña. El sol empezaba a dar los últimos bandazos lo que intensifico la afluencia del público cerrando la actuación con casi toda la plaza llena de gente que tocaba imaginarias guitarras de aire o se dejavan llevar arrastrados por las melodías que salían por los altavoces a una autentica fiesta de rock'n'roll.

Mescaleros es uno de estos grupos formados por músicos experimentados que no se andan por las ramas y solo piensan en tocar lo que les gusta y hacerlo pasar bien a la gente. Un chorrazo de rock en toda la cara. Sus dos discos editados les permitieron elegir un setlist con mucho empuje y altas dosis de Rock duro con agallas y tintes americanos de los 70 que ,durante casi 50 minutos, nos trasladaron a las áridas carreteras estadounidenses a toda pastilla en nuestro cadillac descapotado y la radio a todo trapo sintonizada en una emisora enquistada en el tiempo sonando al más puro estilo de las grandes bandas míticas americanas como ZZtop o Ted Nugent. Grandes músicos que seguro captaron nuevos fans acérrimos a su estilo y su música.

Tabü lo bordó, trajeron un elaborado directo, aprovechando que gravaban videoclip para ofrecer un show variado, muy enérgico (el cantante David no deja de hacer malabares con el micro) y la guitarra y el bajo de Jal y Jordi no cesaron de cruzarse e intercambiar posturas de complicidad. Si a esto le sumas un repertorio que te hace saltar, te hace cantar y te sacude el cuerpo con canciones como Nada, de melodía sencilla pero con fuerza y estribillos muy pegadizos que el publico acabo coreando mientras saltaba o se sacudía en el sitio ante tal espectáculo de hard rock. Llamaradas, pirotecnia y confeti fueron la guinda del show, detallitos que a mi me calan bien hondo y que toda banda de rock debería llevar consigo, porque el rock es también espectáculo y Tabü reúne todo lo necesario.

Sonó de la voz del speaker aquello de "La banda más dura, el grupo más duro se llama..." y el publico explotó. Literalmente empezaron a saltar tapas de sesos por todo Cornella. Muro sigue girando, después de 35 años en el mundo del rock, parece que no pasan los años para su Speed Metal. Rocksa (Rosa Pérez) fue la encargada de llevar al público al éxtasis de las letras de la banda y es que ya hace dos años que Silver abandonó el grupo, el resto sigue con la misma fuerza de siempre, pudimos ver a un descomunal Julito, dándolo todo arriba y abajo coreografiando ese brutal sonido mano a mano con Largo, Lapi embistió la batería al máximo exponente y sinceramente, Rocksa lo borda, tiene la fuerza que el grupo necesitaba para seguir adelante. Dieron un repaso a Acero y Sangre y Telón de Acero con alguna incorporación de su último disco El cuarto jinete. Perdimos el sonido al empezar la canción de La Voz, pero los músicos no se amedrentaron y  los técnicos rápidamente encontraron una solución. Hora y media de clásico tras clásico finalizando con el mítico homenaje a los alemanes Accept con Fast as a Shark, una vez más, interpretada con maestría por Rocksa. En definitiva la gente quedo encantadísima, los que crecieron con ellos y los que los descubrieron aquella noche, yo me quedo con ganas de volver a verlos porque, lectores de RockTalk, Muro tiene tralla para rato.

Una día de rock, un dia de felicidad. Grácias por el follón que organizaron los de La Factoria, en especial a Xavi y Javi por la calurosa recibida y las pruebas de cobaya humana en la barra a las que fui sometido y la buena charla de rock que mantuvimos y a Laura por el interés y atención al detalle. Un día, dos escenarios, ocho bandas, un éxito.

CRÒNICA Espurnetes - 07/07/2016

La República - Terrassa - 07/07/2016

Ahir a la La Republica, un bar a l'eix de la perversió nocturna de Terrassa també conegut com a Carrer de la Rasa, els Espurnetes ens van oferir un concert multicolor, variat, ple de canya i humor. La jove formació egarenca composta per la Bianca (baix), el Joan Marc (guitarra i veu), Jordi (bateria i percussió) i l' Albert (gaita, teclats i veu), si, si, gaita, van jugar amb els assistents fent-los anar amunt i avall per tot un seguit d'estils que anaven des de la tradicional polca, passant pel rap, tocs de heavy, rumba, tecno, fins i tot va haver-hi un moment que es van atrevir amb una mica de rock atmospheric post-metal.

Com fas que tot això tingui cabuda en un mateix concert? Amb humor, grans dosis d'humor, uns garrotins on els més fans van poder sumar-se a l'espectacle fent proclames pujades de to, donant suport a la banda o enaltint subtilment el terrorisme, manipulant unes votacions fetes anteriorment a les xarxes socials per presentar-nos un dels medleys més esbojarrats que he sentit mai, saltant de La Pegatina a O-zone, Raphael, Pont Aeri... I com no, les seves lletres en clau d'humor.

La sala estava plena d'amics amb ganes de ballar i cantar, i aquesta gent ho posa molt fàcil, són una mena d'orquestra bizarra que li dóna un toc molt personal a cada peça que toca i ahir estaven molt còmodes jugant a casa, ens van deixar entreveure el que acabarà sent el seu Ep que estan acabant de compondre per anar a gravar ben aviat. Encara han d'agafar una mica de rodatge, però les ganes que i posen i l'originalitat que desprenen cada cop que obren la boca o toquen una nota els portaran pel bon camí.

Repetirem segur. Amunt Espurnetes!

CRÒNICA Move Your Fucking Brain Extrem Fest 2016

Death Field - Molins de Rei - 02/07/2016

Aquest dissabte va tenir lloc el festival més brutal i extrem de tot Catalunya. Un any més, i ja en són dotze els que porten a l'esquena els de Metal Defenders. Aquest any venia carregat de Grind per als amants de la tralla més crua i salvatge.

Era la primera vegada que hi anava, Molins de Rei, un carrer disposat per l'esdeveniment, paradetes amb merch dels grups i alguna associació amb material del bo, una barra de menjar i begudes molt ben assortida (amb menjar for vegan people included) i un escenari que aniria empetitint a mesura que les excel·lents actuacions s'anaven esdevenint.

Himura arrancava amb un sol de justícia, tot i que encara faltava molta gent per arribar van saber connectar amb els que ja ocupaven la part frontal de la pista. Una pedrada als sentits aquests aragonesos. Una actuació que no va disminuir el nivell d'intensitat en cap moment i va carregar d'energia als assistents per al que se'ls hi venia a sobre. Una manera atronadora de començar la tarda.

El cel es va obrir i de la falla estel·lar van sorgir uns Thirteen Bleed Promises que ens van abduir a tots des de la primera cançó. Aliens, naus espacials, mort, odes a l'infinit i brutalitat, molta brutalitat. Encadenaven els temes, la gent començava a escalfar el cos a base de mosh pits i les orelles dels més sensibles començaven a sagnar amb un deathcore super tecnic i ràpid, tant ràpid com per acabar la carrera Kessel en menys de 12 parsecs. Sabia qui eren, els havia sentit a casa centenars de cops, el directe em va encantar, la claven, tenen un futur molt prometedor, en aquest univers i tots els que visitin.

Legacy of Brutality, els guanyadors del Wacken Metal Battle d'aquest any, sona death metal, sona a violència, sona a ràbia mantinguda, sona de muerte! Una merescuda primera plaça que van deixar clar que mereixien. Deu anys de pic i pala perfilant veus, guitarres i bateria, una posada en escena molt contundent amb un ritme frenètic, la mort, els cadàvers ressuscitats i la violència es van apoderar de l'escenari de la mà dels asturians. Vaig sacsejar el cap de valent, molta sort a Alemanya.

Era l'hora del black metal. Empty acomiadava al Sol amb la seva música pesada que de mica en mica s'anava escolant dins les ànimes dels assistents que els feien sacsejar el cos amb uns espasmes lents però compassats, intercalant rifs voraços i una melancòlica veu de lletres punyents i desoladores. Veterans del black nacional sense res a envejar a les bandes noruegues, amb una posada en escena cuidada. Una llastima que el Sol encara il·luminés l'escenari, el gel sec i les llums haguessin fet l'actuació mortalment rodona.

Centinex, per mi, la gran sorpresa de la nit, no sabia qui eren, només se que amb prou feines vaig poder fer fotos, quina barbaritat, quina força. Suecs, banda reformada al gener del 2014 amb una trajectòria que es remunta més de vint anys enrere. Liderats pel baixista Martin Schulman rodejat de bons amics i grans professionals. Van donar entrada a la nit descarregant Death Metal sobre el públic que no va trigar a tornar-se boig, una consecució de cercles de destrucció a la pista de ball i de lesions cervicals reflectien les ganes que aquests monstres dipositaven sobre l'escenari.

El torn de Schammasch, black metal, i aquesta vegada si, sense astre rei. El fum, els focus i la indumentària ens van transportar a tots al mausoleu del metall, una veu reverberant sortia de l'escenari defensada per unes esmolades guitarres que feien el que volien amb els assistents, canviant de registres i velocitats amb molta tècnica. Una delícia per als més fans del gènere. Tot s'ha de dir, la manca de tralla va permetre al públic un petit recés abans d'afrontar la recta final del festival, la qual cosa és d'agrair després de 6 hores de concerts pràcticament sense interrupcions ni llargues esperes entre grup i grup.

Sona una intro amb sintetitzador, una veu metàl·lica anuncia la catàstrofe. Són els Wormed. Ells si que saben que es fan. Amb gairebé 20 anys d'experiència des de Madrid porten arreu del món el seu brutal i super tècnic death metal. La ciència ficció més radical feta música, astronomia, cyborgs, física quàntica... una gran palla mental executada amb magistralitat, un bombo més ràpid que el Col·lisionador d'Hadrons, guitarres atòmiques que entre la devastació que creaven es coordinaven per generar el més absolut silenci que la veu de J.L. s'encarregava d'aniquilar amb una veu sortida del mateix infern.

Arribava el punt àlgid de la vetllada. Haemorrhage sortien de quiròfan amb les bates plenes de sang disposats a operar a tot el personal. Un demencial Fernando capitanejant uns infermers psicòpates van contagiar a tothom d'un virus caníbal que, literalment va fer embogir a tothom, el mosh ocupava tot l'ample de la pista, les envestides del públic van fer saltar pels aires les tanques de contenció, la gent s'enfilava als altaveus per llençar-se de cap a la multitud. Els madrilenys feien la seva a tota pastilla provocant contusions i dislocacions entre el públic que ho acceptava amb una cara de felicitat sense precedents. Tombes assaltades, mutilació de cadàvers, infeccions, sang, sang i més sang, tot un repertori de gore interpretat amb una increïble posada en escena. Jo? Vaig gaudir com un nan. Sincerament, feia moltíssim que no m'ho passava tan brutalment bé amb un espectacle d'aquestes característiques. Simplement acollonant.

Demonical ens va oferir un gran show de death, format per tres dels integrants de Centinex van demostrar tenir encara energia de sobres, vam poder comprovar la versatilitat d'en "Widda", guitarrista de Centinex i gran vocalista a Demonical, la gent encara tenia corda per ballar tot i que ja havia marxat una bona part dels assistents. Una demostració de death metal clàssic plena de solos de guitarra de bateries pesades i ràpides.

Avgrunn van tocar per als valents, sense cap mirament, els de Barcelona van envestir des del primer tema amb tralla crua a màximes revolucions, seria l'última vegada que ressonarien a Molins les músiques del diable que van sacsejar a més de mil persones al llarg de tot el dia. Sense venir-se avall en cap moment van completar l'última actuació mantenint el gran nivell vist durant la jornada. Van extreure l'últim alè dels que quedaven en peus i van ser ovacionats com cal després de servir-nos com cal una ració doble de death ben cru i ben distorsionat.

Jo personalment repetiré si tinc l'ocasió, una organització de puta mare, un so brutal, bandes de gran nivell, un lloc de puta mare, durant unes hores una part de Molins de Rei va ser nostra. Una experiència 100% recomanable, tinc ganes de saber que ens reserven per l'any que ve.

Moltes gràcies a Metal Defenders per organitzar aquest revol.

CAN MERCADER FESTIVAL '16

__________ ESTIU DE ROCK __________

Rock Talk ens desplaçarem a Cornella aquest cap de setmana a la disetèna edició d'aquest festivalet d'estiu on tindrem l'oportunitat de veure a uns grans del heavy nacional clàssic com MURO, les enèrgiques tonades de STREAMER, souther metal i alt voltatge amb WIS(H)KEY, grans dossis de rock amb TABÜ i HUCKELBERRY FINN, rock al més pur estil americà de la mà de MESCALEROS, podrem veure el bateig de foc de COMBUSTION i gaudir del punk rock de SCANDAL JACKSON.

No us ho podeu perdre, es a Cornellà de Llobregat, es GRATIS! es ROCK!

REAKTION - Entrevista 06/2016

Fa uns dies vaig assistir a la que es convertiria en una petita gran festa de metall en tota regla, aquí les sensacions que ja us vaig comentar, doncs bé, Vam estar parlant amb la banda i això és el que n'hem extret. Una gent fantàstica que sap el que es fa, que gaudeix fent-ho i que tels pots trobar de festa a qualsevol concert. Ells són REAKTION, una banda catalana de Thrash que està en plena forma.

Poseu-nos en antecedents, com comença el vostre viatge junts? El Gufy (guitarra) i jo (Xavi - bateria) tocàvem junts a Vivid Remorse, després de vuit anys i dos discs, el grup es va dissoldre però nosaltres seguíem tenint ganes de tocar junts, encara ens quedava molta energia. No volíem que amb la dissolució de la banda ens agafes el baixon ja que en aquells moments havíem agafat força inèrcia compositiva, així que vam començar a buscar nous membres i tirar endavant un nou projecte, era el que volíem, seguir component, seguir tocant i gravar un altre disc. El primer en arribar va ser el Ramon, que ja el teníem en el punt de mira com a guitarrista solista pel que anava a ser el tercer disc de Vivid Remorse, de manera que el vam trucar i li vam explicar que comptavem amb ell pel nou grup, l'Iván el coneixíem d'haver tocat amb Reek en alguna ocasió i quan vam saber que ells també ho deixaven li vam proposar de cantar amb nosaltres. L'ultim en arribar va ser en Dani, quan ja estàvem gravant el que seria el nostre nou disc (Blackmailed Existance) i no s'ho va pensar dues vegades, bé, no se si s'ho va pensar, però aquí està (tots riuen).

Venint de grups tan diferents amb estils diversos, com a influït això a l'hora de compondre per Reaktion? Realment, la major part del disc ja estava composta, ja que aquest hagués estat el tercer disc de Vivid Remorse. Tot i així, vam aconseguir que amb la incorporació d'en Dani, el Ramon i l'Iván s'acabes de perfilar, aportant cadascú nou matisos i detalls a la base que ja hi havia feta, la pinzellada final li han donat ells, cadascú amb la seva personalitat, això ha definit el nostre estil. Una cosa molt important que diferencia clarament el que podria haver estat el tercer disc de Vivid amb el que ha acabat sent el primer disc de Reaktion és la inclusió de la característica veu de l'Iván i els solos de guitarra del nostre company Ramon.

Compagineu la música amb un altre tipus de feina? Si, esclar, a tots ens agradaria tancar-nos dotze hores al local component, planificant, pensant coses pel grup... però no podem. Assagem dimarts i divendres, aprofitem al màxim l'estona que passem junts, ens gravem i durant la resta de dies cadascú ho repassa i revisa individualment divendres serveix per posar en comú totes aquelles idees o coses que anem traient des de el dimarts. Les bateries s'han compost mentalment al bus de camí a la feina (riu).

Després de treballar, assajar i els bolos, teniu temps per anar de concerts? Tots tenim gustos força diferenciats que van des de el Black Metal, Rock Progressiu, Hard Rock, etc. Els dissabtes és el dia que aprofitem per veure algun grup tocar, des de lo més mainstream als llocs més underground. A vegades quedem i anem junts. Està molt bé anar a escoltar música, no ja només per gaudir-la, que d'això es tracta, també et permet veure com ho fan els altres, agafar idees i veure quines coses funcionen i quines no a part de comprovar com esta l'escena. I en quina situació creieu que es troba l'escena del metall nacional actualment? La situació és bona, de fet, no paren d'aparèixer noves bandes, hi ha molt on triar, molts estils nous i la gent s'anima a provar i fer coses noves, però alhora, això fa que hi hagi molta oferta i que costi molt omplir les sales, sempre hi ha algú que toca aquí o allà, però segur que això seguirà endavant.

Que opineu de les xarxes socials per promocionar la vostra música? Són una molt bona eina, no estan limitades per fronteres físiques, és un fenomen mundial, et pot escoltar gent del Japó, EUA, o on Crist va perdre l'espardenya. També creiem que s'ha d'anar amb precaució perquè fa l'efecte de què sigui una arma de doble tall, et permet tenir moltes bandes a l'abast d'un clic i difondre la teva música sense els costos que tenia abans, amb això s'han eliminat els filtres que hi havia fent que tothom, siguin més bons o realment dolents puguin treure material, es bo que la gent s'expresi, pero tapa visibilitat a bandes que mereixerien tenir més difussió. També es dóna la paradoxa de què siguis conegut i agradis a gent a milers de quilòmetres de tu però la gent de la teva ciutat no et coneix.

Avui estem aquí, als bucs d'assaig Banda Sonora, a Sant Adrià, fa tot el dia que graveu el que serà el vostre primer videoclip, 111. Era el pas natural a fer després de treure l'Lp? En realitat hauria d'haver sigut el pas anterior a gravar, avui en dia gairebé tothom que es vulgui fer respectar surt amb un single, un videoclip i un disc, com una mena d'starterpack. Així que sí, un cop ja ha sortit el disc i la premsa i els mitjans de comunicació s'han fet eco, toca seguir en boca de la gent i aquesta és una bona manera. No només dones a conèixer la música visualment, trasllades la imatge de la banda al publico i això enganxa molt més a la gent que només amb la música. També compensa de manera que et veuen part d'un projecte que creix, evoluciona i es compromet amb el que fa. Expliqueu-nos, com heu decidit de quin tema fer-lo i per què. Primerament perquè és dels pocs temes que vam compondre quan ja estàvem els cinc i el sentim més de tots i segon, és un tema molt corejable, amb molt ritme i ganxo, és un tema molt thrasher i vam pensar que agradaria molt.

Quins plans teniu per aquest estiu? Tenim moltes ganes de donar-nos a conèixer i que la gent s'ho passi bé. Aquest mes de juliol tocarem tres dates amb Nervosa (19 Madrid - 20 Valencia - 21 Barcelona), estem contentíssims de tenir aquesta oportunitat. Aprofitant que l'ultima data és a Barcelona, farem la presentació del disc a casa. El dia 23 estarem a Madrid al Granito Rock, amb el que volem que sigui l'inici de presentació del disc a la resta de la península. De cara al setembre/octubre volem girar per la resta d'Espanya.

Que en penseu del que diu aquesta bona gent?

Per mi ha estat un gran plaer conèixer-los.

Reaktion.

En parlem.